Temàtiques

Sostenibilitat econòmica i governança de la col·laboració oberta en línia

La col·laboració oberta en línia requereix certa infraestructura (una plataforma, servidors, URL, etc.). Diversos tipus de proveïdors i models de provisió per sostenir aquesta infraestructura ja existeixen: fundacions que representen els interessos de les comunitats, empreses o cooperatives entorn d’una missió social, l’autoprovisió assembleària, corporacions que donen serveis gratuïts i xarxes d’Universitat són els proveïdors de plataformes en línia més comuns. Hi ha una urgència per reflectir els pros i els contres de cada un dels models a través de comparacions rigoroses i per investigar solucions jurídiques innovadores, models de governança i fórmules de sostenibilitat econòmica que ens permetran posar en pràctica nous models més adaptats a la col·laboració en línia. Però sobretot necessitem nous models que no estiguin basats en lògiques d’antillibertat i d’antiautonomia de les grans corporacions (basats en programari propietari, en la no portabilitat de dades, en el control sobre participants, en el lucre sobre el valor creat col·laborativament, etc.) i al mateix temps que siguin econòmicament sostenibles individualment i col·lectivament. El pla d’aquesta línia de treball és reflectir i examinar experiències reeixides a diversos continents com també aquelles que han fracassat. Analitzarem experiències de provisió d’infraestructura no lucratives (per exemple, Wikipèdia), però també les que estan basades en principis d’economia social que combinen la provisió d’infraestructura basada en principis de xarxa amb fórmules que garanteixin la sostenibilitat econòmica de l’activitat (per exemple, cooperatives o experiències diverses a l’Argentina, les experiències d’Idèntica, Wikia, Wikitravel, Meetup o Wikihow). També reflexionarem a partir d’altres casos que no hagin funcionat però que estaven encaminats a crear nous models de sostenibilitat de la infraestructura de la col·laboració en línia.

Quines són les estratègies d’organització de la provisió d’infraestructura de col·laboració en línia sostenibles econòmicament, basades en principis de llibertat i d’autonomia? Quines formes de governança de la infraestructura existeixen i quines formes de pertinença als grups que s’encarreguen de la provisió podrien funcionar per a les comunitats de col·laboració en línia? Quines fórmules estan en funcionament o s’estan experimentant tant des del punt de vista de la sostenibilitat individual com de la col·lectiva?

El pla és involucrar en el grup de treball perfils de persones lligades a experiències que ja funcionen i construir una discussió internacional (amb experiències basades als EUA, a Llatinoamèrica -com Argentina i el Brasil-, a l’Índia, a Europa i a l’Estat espanyol); i alhora també involucrar economistes especialitzats en aquesta matèria.

Nous models de benefici per al sector creatiu

En posar-se en marxa els primers plans d’indústries creatives al Regne Unit cap a l’any 1997, es va establir que aquest sector emergent havia de generar “ocupació i riquesa a través de l’explotació dels drets de propietat intel·lectual”. Les indústries creatives estaven cridades a reemplaçar la indústria tradicional de les ciutats i van integrar artistes, dissenyadors gràfics i de moda, artesans, creatius, realitzadors audiovisuals, programadors web, etc. en un mateix sector al costat dels grans conglomerats verticals característics de les indústries culturals (discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, empreses de teatre, etc.). Va ser en aquest moment quan es va produir un error que tindria conseqüències nefastes per al sector: es va pensar que el mateix model de producció de riquesa que havien seguit les indústries culturals (basades en la creació de petits monopolis, i fent servir per a aquest fi la propietat intel·lectual) serviria per a les microempreses i per als autònoms de la cultura. Això mai no va ser així.

És un fet contrastable que la proporció de creatius (músics, artistes, dissenyadors, fotògrafs, escriptors, etc.), l’estabilitat econòmica dels quals es basa en els beneficis generats per l’explotació de drets d’autor, és mínima. Els treballadors i treballadores d’aquests sectors sempre han subsistit desenvolupant models d’economia mixta obtenint els beneficis a través de rendes salarials, venda directa de productes, prestació de serveis, actuacions en directe, impartint docència o ofertant xerrades, tallers o conferències. Davant la creixent empresarialització de la cultura impulsada pels plans d’indústries creatives, van ser molts els creatius que van començar a posicionar-se críticament, qüestionant els models empresarials existents basats a encerclar i valorar el coneixement comú o en la privatització de la cultura. D’altra banda, la seva experiència els servia per desconfiar de la idea que els drets de propietat intel·lectual podien arribar a constituir una font regular d’ingressos.

Però dins d’aquest procés, en molts contexts les entitats de gestió col·lectiva prometen beneficis derivats de l’explotació de la propietat intel·lectual. Creatius i creatives es van afiliar a aquestes entitats sota la promesa fallida de trobar un mitjà de subsistència econòmica. A aquesta situació cal sumar-hi el fet que quan els seus amics, veïns o familiars havien intentat accedir a les seves obres, s’havien trobat amb una entitat molt antipàtica que pretenia cobrar-los per fer ús de manifestacions culturals que en ocasions havien contribuït a crear.

Amb l’arribada d’Internet i de totes les eines digitals, els costos de producció i distribució d’artefactes culturals va caure en picat. D’altra banda, grups de música, periodistes, escriptors, fotògrafs, dissenyadors…, tenien la possibilitat de tenir un tracte més directe amb els seus fans, clients, amics i veïns. Això va fer que les entitats intermediàries (discogràfiques, editorials, entitats de gestió, etc.) comencessin a semblar redundants. Al seu torn, el control sobre continguts digitalitzats es feia impossible i innecessari. Comunitats creatives del món van començar a compartir els seus arxius, a intercanviar les seves idees, a barrejar les seves cançons i a gaudir d’una font de recursos creatius sense parangó. Malgrat això, tant les institucions que promouen les indústries creatives com les entitats de gestió viuen entossudides a defensar a ultrança models de negoci basats en la restricció en els quals la propietat intel·lectual, en lloc de servir com a estímul a les comunitats creatives, es torna una mena d’encerclament virtual. Tot i així, els creatius i les creatives continuen buscant una fórmula que garanteixi el seu suport econòmic, els faciliti compartir i divulgar el seu treball i els permeti continuar desenvolupant la seva tasca. Per aquesta raó, l’experimentació en nous models d’organització i negoci en l’entorn cultural està en un moment àlgid i són nombrosos els creadors i les empreses culturals que, desafiant les idees canòniques establertes pels gurus de les indústries creatives, s’esforcen a constituir models de negoci oberts i sostenibles.

El moviment del programari lliure ha servit com a font important d’inspiració per a moltes d’aquestes iniciatives. Lluny de generar una economia del gratis total, el programari lliure ha estat capaç d’establir un model econòmic basat en una xarxa d’empreses no monopolistes (a diferència del programari propietari) que combinen la venda de productes amb la prestació de serveis. Aquesta realitat contrastada ha donat l’empenta necessària a l’entorn de la cultura, insatisfet amb la tasca de les entitats de gestió i desitjós de buscar formes més sostenibles de garantir rendes del seu treball. D’aquesta conjuntura neixen empreses i pràctiques culturals que no estan disposades a encerclar els coneixements i els sabers generats per les comunitats en les quals habiten. Iniciatives que han sabut trobar models de funcionament que els permeten continuar enriquint el procomú alhora que creen un suport per als seus treballadors. D’altra banda, les xarxes P2P són una tecnologia que permet pensar en la producció i cooperació entre iguals, i actualment a l’Estat espanyol continuen sent completament legals (com així ho ratifiquen diverses sentències favorables).

En definitiva, és el moment de fer atenció a tota aquesta realitat, i de posar de relleu les trampes discursives que fan de l’explotació de drets l’única manera de garantir un suport als creatius i les creatives.

En aquest plafó també es discutiran nous models d’ingressos directes per al sector.

Actualment, els que estan sorgint majoritàriament, a part dels models institucionals de patrocini públic i privat, són:

  • Sistemes de monitoratge i distribució a Internet (descàrregues i streaming) i vendes amb preus justos
  • Material en venda sense llicències restrictives que, a més, està disponible gratuïtament i legalment
  • Seguint l’equació de Mike Masnick “connectar-se amb els fans (CwF) + raó per comprar (RtB) = model de negoci”:
  • Compartir còpies per construir reputació, basades en el que pots cobrar pels “serveis”; coses que no poden copiar-se com, per exemple, les actuacions en viu, la prestació de serveis i altres formes de màrqueting
  • Tarifa plana en la connexió a Internet

Eines per a reformes polítiques

Les tecnologies de la comunicació estan canviant la relació entre ciutadans i legisladors alhora que proporcionen noves oportunitats. Les ONG i les organitzacions d’activistes poden beneficiar-se de les innovacions en la comunicació, col·laboració i eines d’anàlisis que, juntament amb la disponibilitat dels registres electrònics del procés legislatiu, permeten portar la transparència legislativa i la promoció de reformes polítiques a un nivell completament nou.

Les organitzacions no governamentals relacionades amb la tecnologia han demostrat estar en una òptima posició per desenvolupar, mantenir i emprar aquests instruments, que a la llarga estan destinades a tenir un impacte de gran abast sobre un ventall cada vegada més ample d’iniciatives de reformes polítiques. L’ús innovador de les tecnologies d’Internet ha permès ja que aquestes organitzacions no governamentals aprofitin l’energia massiva d’aquesta multitud de fonts, fent guanyar llocs a les seves causes en l’agenda dels legisladors i fent la seva defensa molt més efectiva.

Aquestes eines de base han permès fins ara crear un usuari amb un nivell de compromís molt alt i aquest taller planteja aprofitar aquesta situació. El seu propòsit és el de donar a conèixer les eines que hi ha a les organitzacions que no hi estiguin familiaritzades, i alhora facilitar el desenvolupament d’aquestes i d’altres eines a partir de l’experiència, les necessitats i les habilitats de les organitzacions, en particular les de la UE, fomentant el diàleg entre usuaris i proveïdors d’eines.

Les eines que seran analitzades i discutides en el taller se centren en tres àrees principals:

  • Interpretació de documents legislatius – per exemple, Tratten, Pippi Longstrings, Co-ción
  • Apropar els polítics i les seves activitats als ciutadans – per exemple, Memoria Políticos, ItsYourParliament, Agencia de Inteligencia Ciudadana, WriteToThem.com (Reino Unido)
  • Facilitar la col·laboració – per exemple, Co-ción, Etherpad

Open Public Sector Information

La informació en poder del sector públic (PSI: Public Sector Information) pot ser percebuda com una gran mina d’or que conté informació, dades i continguts. Els organismes públics o organismes finançats amb fons públics adquireixen, organitzen i utilitzen informació relacionada amb les seves activitats mentre treballen en les seves funcions institucionals; de la mateixa manera que altres organismes generen informació a través de la seva activitat. Hi ha bones raons per no perdre les oportunitats que ofereix la PSI: no només perquè els contribuents ja han pagat per obtenir el mateix servei de dades de la selecció, recopilació o producció, sinó també perquè l’oferta d’opcions descentralitzades que permetin noves formes d’utilització de la PSI pot fomentar la creació o millora de serveis resultants de l’elaboració o agregació de dades.

Donada la quantitat creixent d’informació que experimentem diàriament en l’era digital en què vivim, l’adequada explotació del potencial de les dades públiques pot representar oportunitats de mercat rendibles (en la seva majoria encara sense explorar). A més, la disponibilitat de la PSI contribuiria fortament a un procés participatiu més democràtic, fent que els ciutadans fossin més conscients de la realitat pública i política del seu entorn i obligant a una major trasparència en les actuacions i decisions polítiques.

En aquesta sessió es discutiran els diferents problemes jurídics, tecnològics i factuals que estan en el camp de la informació del sector públic en obert, no només en termes de disponibilitat d’aquesta informació, sinó també en termes de les seves possibilitats de utilització.

Debatent sobre les diferents iniciatives europees de PSI de dimensió nacional i local (per exemple, data.gov.uk, the UK Government PSI repository; dati.piemonte.it l’última base de dades de PSI apareguda a Itàlia, a la Regió del Piemont), constituiran un punt de partida útil per reflexionar sobre el que que s’ha fet (o no s’ha fet) fins ara, què es podria haver fet millor, i el que s’ha de fer per tal que aquesta quantitat valuosa d’informació es posi a disposició de les entitats i dels ciutadans i, a continuació sigui utilitzable amb fins comercials o no comercials.